Món rural i de pagès
Ara que està tan de moda parlar dels sorolls del món rural i de pagès, en el meu poble, Cabrils, també està de moda eliminar sorolls de tota la vida, més ben dit sons, el de les nostres campanes.
Recordo quan es va pujar la campana al campanar de la nostra església, es va fer una gran festa, i la plaça estava plena de la mainada de l’escola, els més petits miraven amb cara d’espantats, era un gran esdeveniment per a tots els cabrilencs i cabrilenques.
Passats els anys, aquesta campana ha esdevingut una companya inseparable, ens acompanya a totes hores, faci sol, fred, plogui, nevi o faci vent, en totes les festes majors, repicant per Santa Helena i cridant a missa per la Santa Creu, acompanya en la despedida dels nostres difunts, en les celebracions de missa i en els esdeveniments més importants de la vida del poble.
Mica en mica s’ha fet estimar per tots nosaltres, quan ha estat espatllada, l’hem trobat a faltar, quasi fèiem tard a treballar o a la cita amb el xicot o la xicota, no sentíem el seu so avisador.
És per això que ens sap tant greu que un fill d’aquest poble que s’estima tant la seva campana, no tingui cap mena de remordiment, en apagar el seu so per les nits, fent que de les 24 hores fins les 6 de la matinada només toqui les hores, és una llàstima, per aquí es comença, més endavant, no tocarà ni les hores, i desprès… què? de què servirà aquesta campana que tant joiosament vam rebre.
Aquestes tradicions dels pobles s’han de preservar per damunt de les persones, perquè es comença pel so de les campanes, es segueix per les granotes, pels galls, i al final desapareix l’essència d’un poble passant a ser una prolongació de qualsevol ciutat.
Amics i amigues no deixem que emmudeixin les nostres campanes.
LINA MORALES I SERRA
Cabrils, a 3 de febrer de 2009
